Les primeres noticies que es troben de
Vic és al segle IV abans de Crist. Vic era el centre de la tribu ibèrica dels
Ausetans i rebia el nom d’Ausa, d’origen llatí.
Entre els poblats d’Ausa (Vic) i d’Iluro és va construir la via romana més antiga a la península, construïda
entre el 120 a.C. i el 110 a.C. que aquesta via va ser anomenada Ausona.
Cap al segle II, amb l’ocupació
romana, es va convertir en una ciutat tributària. Aquesta ocupació va ser molt
important, ja que esdevingué un municipi, on es va construir un temple. Al s.XV el cristianisme va prendre possessió
sobre el s.XV, on van construir una catedral que seria el símbol del nou camí
que es va interrompre arran de la invasió islàmica de l’any 718. En el període
visigòtic, Ausa va ser seu episcopal i, després de la invasió sarraïna, la
ciutat va ser destruïda el 826 en la revolta d’Aissó contra els partidaris dels
francs.
Durant el segle X, Guifré el Pilós va iniciar la seva
repoblació amb la construcció d'una nova catedral, atès que l'anterior fou arrasada pels islàmics, i
cedint part de les terres a l'església predominant de l'època. Així, doncs, Vic
queda dividida en dues parts, els Montcada i l'Església, la qual cosa va dur
enfrontaments nombrosos entre ambdues parts. Guifré el Pilós, a l’edat mitjana
al 878, va crear el comtat d’Osona. La nova població va rebre el nom de Vicus
Ausone, és a dir, raval d’Ausona, d’on derivà el nom de Vic.
La privatització del poder públic, pròpia de l'època medieval, va fer que
la ciutat de Vic estigués dividida en dues partides: l'una, inicialment sota
jurisdicció del bisbe, el qual la va traspassar al rei el 1316, i l'altra, sota
jurisdicció dels senyors del castell: els Montcada. Aquesta divisió marcà la
vida de la ciutat en l'època medieval, que va créixer entorn de la catedral, el
castell i el Mercadal i que va ser encerclada per una muralla amb torres,
refeta al segle XIV. La pesta negra fou, com en altres parts del Principat,
terrible de superar i el cens va baixar considerablement. Però just acabar aquesta
plaga, la creació del Comptat d'Osona durant el 1356 va ocasionar que la vila
passés a dependre totalment de la part eclesiàstica, que era aleshores també
poder reial, i els conflictes van acabar d'arrel.
El 1450 el rei Alfons el Magnànim comprà als descendents
dels Montcada la seva partida i unificà així la ciutat.
La crisi de la baixa edat mitjana, les lluites entre bàndols, entre les quals destaquen les dels nyerros i cadells, i les guerres amb França van fer entrar la ciutat en un període d'estancament. La derrota dels partidaris de l'arxiduc d'Àustria a la Guerra de Successió el 1714 va representar un desgavell per Vic, ja que havia pres partit a favor seu des del començament.
La crisi de la baixa edat mitjana, les lluites entre bàndols, entre les quals destaquen les dels nyerros i cadells, i les guerres amb França van fer entrar la ciutat en un període d'estancament. La derrota dels partidaris de l'arxiduc d'Àustria a la Guerra de Successió el 1714 va representar un desgavell per Vic, ja que havia pres partit a favor seu des del començament.
A las acaballes del s.XV es van donar unes franqueses als menestrals d'Occitània
per tal de fer créixer el nivell social i econòmic de la zona, lo qual va
comportar una important remodelació de Vic, amb ja gremis organitzats de
teixidors, sabaters, ferrers, paraires i d'altres, el que configurà ja a la
població com a centre comercial de notable importància.
El Decret de Nova Planta de l'any 1716 va designar Vic
com a cap de corregiment, això va propiciar un nou creixement econòmic gràcies
a la nova indústria cotonera, l'espardenyeria i l'adoberia. Però les
successives guerres van comportar nous conflictes malgrat que no es va notar un
descens demogràfic a la vila.
La revifalla econòmica i demogràfica del segle XVIII va possibilitar el
creixement de la ciutat, va afavorir l'aparició d'importants tallers
d'escultura i d'arquitectura i va permetre la construcció de nombrosos edificis
civils i
religiosos, i de la catedral actual.
Durant el segle XIX, els efectes de la Guerra del Francès i de les guerres carlines es van sumar a la crisi econòmica que va representar el trasllat de diverses indústries a la conca del Ter. Tot i així, la ciutat es recuperà gràcies, entre altres factors, a l'impuls de la construcció i al ferrocarril que enllaçà Vic amb Barcelona el 1875. En aquesta època també es produí una gran represa cultural amb el funcionament del Seminari, que recuperava la tradició de l'antiga escola catedralícia de l'època medieval i de la Universitat Literària de Vic del segle XVII. Entre els nombrosos estudiants del Seminari, hi ha noms com Jaume Balmes, Sant Antoni M. Claret o Jacint Verdaguer. Reunits entorn d'associacions com el Círcol Literari o l'Esbart de Vic, ells i molts d'altres ajudaren amb la seva obra que Vic tingués un paper eminent en la renaixença literària i política del país.
Després del parèntesi que va suposar la Guerra Civil (1936-1939) i la postguerra, a meitat del segle XX, la ciutat ha anat recuperant el pes que havia tingut tradicionalment dintre el context de Catalunya. Vic va anar creixent gràcies, primer, a la industria dels anys vint i, posteriorment, a l’onada d’immigració dels anys cinquanta i seixanta del sud d’Espanya i, darrerament, a la població magrebina que ha anat consolidant el projecte de ciutat acollidora, rica i projectada a un futur sense límits.
religiosos, i de la catedral actual.
Durant el segle XIX, els efectes de la Guerra del Francès i de les guerres carlines es van sumar a la crisi econòmica que va representar el trasllat de diverses indústries a la conca del Ter. Tot i així, la ciutat es recuperà gràcies, entre altres factors, a l'impuls de la construcció i al ferrocarril que enllaçà Vic amb Barcelona el 1875. En aquesta època també es produí una gran represa cultural amb el funcionament del Seminari, que recuperava la tradició de l'antiga escola catedralícia de l'època medieval i de la Universitat Literària de Vic del segle XVII. Entre els nombrosos estudiants del Seminari, hi ha noms com Jaume Balmes, Sant Antoni M. Claret o Jacint Verdaguer. Reunits entorn d'associacions com el Círcol Literari o l'Esbart de Vic, ells i molts d'altres ajudaren amb la seva obra que Vic tingués un paper eminent en la renaixença literària i política del país.
Després del parèntesi que va suposar la Guerra Civil (1936-1939) i la postguerra, a meitat del segle XX, la ciutat ha anat recuperant el pes que havia tingut tradicionalment dintre el context de Catalunya. Vic va anar creixent gràcies, primer, a la industria dels anys vint i, posteriorment, a l’onada d’immigració dels anys cinquanta i seixanta del sud d’Espanya i, darrerament, a la població magrebina que ha anat consolidant el projecte de ciutat acollidora, rica i projectada a un futur sense límits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada